Estos son los estrenes que llegaron a los pantalones de cine este 25 de diciembre:
Calificaciones
★★★★★ obra
maestra★★★★ muda
bueno★★★
buena★★ regular★
dolenta
Padre madre hermana hermano (★★★★✩)
Dirección: Jim Jarmusch
Intérpretes: Tom Waits, Adam Driver, Charlotte Rampling, Cate Blanchett
Producción: EUA, 2025 (110 minutos). Comedia
La desconexion afectiva
Por Jordi Batlle Caminal
A padre madre hermana hermanoLleó d'Or a la millor pel·lícula a l'últim festival de Venècia, Jim Jarmusch, el infatigable mbaixador del millor i més autèntic cinema independent nord-americà des de fa ja més de quaranta anys, torna al film episòdic que ja va conrear amb encert en el passat. El film consta de tres episodios, com. tren misteriosorepartits en diferents ciutats del planeta, com a Nit a la Terratengo un tema común: los llaços familiares, concretament les relacions entre pares i fills.
Tom Waits en una imagen de la película
En el primer episodio (i més inspirat), dos alemanes (Adam Driver y Mayim Bialik) viajan con su pareja para visitar al padre (el memorable Tom Waits) en su casa con las afores de Nueva Jersey. Serà una visita ràpida, gairebé fugaç, ni tan sols acompanyada amb una modesta mossada, malgrat que fa dos anys que no es veuen. El que crida la atención es que no tenen res que dir-se, només frases banals en un océano de silencios que crean una gran incomodidad. El mateix succeeix a Dublín: dues germanes (Tasti Blanchett y Vicky Krieps) visiten una vegada a l'any la mare (Charlotte Rampling) para prendre te i menjar pastissets en una taula on los vocables semblen necessitar un fòrces per sortir de la boca. Al contrario, los alemanes bessons (Indya Moore y Luka Sabbat) del tercer relat parlen profusament des seus pares, acabats de morir en un accidente, visiten la seva casa de París y revisen velles fotos familiares, entre la tristesa y la alegría del record. Ens queda un dubte: passava també la seva relació amb los pares per la desconnexió afectiva, com en los casos anteriores, o era més fluida i comunicativa?
Juganer, Jarmusch introdueix a tall de divertiment motius que se repite a cada uno de los tres episodios: los joves amb patins, el rellotge de marca, los signes del zodíac, los brindis sense alcohol (aigua, te o cafè), los comentaris sobre l'aigua, que en algun momento fan pensar en el desquiciado general Ripper de ¿Teléfono vermell? Volem gorra en Moscúetc. Tot això formulat amb l'inimitable segell del cineasta: serenitat tonal, cambra relaxada, brots de malenconia, una mirada atenta i suaument irònica capaç d'extreure or dels petits detalls i una genuïna sensibilitat per captar el aire de nuestro tiempo.
Homo Argentum (★★★✩✩)
Dirección: Mariano Cohn, Gastón Duprat
Intérpretes: Guillermo Francella, Eva De Dominici, Tony Sperandeo
Producción: Argentina, 2025. 98 m. Comedia.
Misèries més o menys argentinos
Por Salvador Llopart
Setze tragicomèdies encapsulades en hora i mitjana de pel·lícula. Setze ocurrències que s'endinsen, amb sarcasme, en les misèries humanes. El sueño que produce esta colección de rondas es el mateix que produce la desgràcia aliena y, por tanto, en buena mesura, suscita alguna cosa així com un sueño culpable. Cohn i Duprat, los directores, volen acostar-se amb Homo Argentum al costat fosc de la ànima argentina. I en bona mesura en fan més i menys, alhora.
Francella en una imagen de 'Homo argentum'
Amb la seva proposta, profundamente urbana y occidental, s'han passejat amb major o menor fortuna -setze històries donen per a molt- per les misèries des habitants masculins de qualsevol ciutat. Una colección de gags con voluntat acusadora que troba la seva millor referència en Monstres d'avui (1963), de Dino Risi. Mirada tragicómica, com aquella comèdia italiana, als vicis de la societat. En aquest sentit, una mica más de concreció argentina, una mica más de grapa local, se li hauria posat bé al conjunt. La generalitat de la propuesta, això de què saveix per a tots, la superficialitat, o sigui, és el seu llast més gran.
Lee también
Des de la primera -en la que el protagonista enaltece las virtuts de l'home argentí per a un instant després, hipòcrita d'ell, cometre la més gran de les vileses- coneixem el sonó emocional de la película. Un sonó que va de la hipocresia descarada, com en aquella primera historia, al repàs dels punts cecs dels personajes. Personajes tristos, la majoria d'ells. Especial mención té aquell guarda d'aparcament, protagonista d'una de les històries més poètiques, seduït per una dona misteriosa que, al matí següent, haurà de tornar a la seva garita. I dic personajes quan en realitat només n'hi ha un de multiplicat per setze. Todos están interpretando al compañero actor Guillermo Francella, que no escapa a registros ni recursos para singularizar cada una de las graves intervenciones. Un triunfo para Francella. Por el dúo de directores Mariano Cohn y Gastón Duprat, tot i això, tan sols un pas més en l'exploració de les misèries argentines, que tan bé van il·lustrar amb La ciudad iluminada (2016).
Ariel (★★★✩✩)
Dirección: Lois Patiño
Intérpretes: Agustina Muñoz, Irene Escolar
Producción: España, 2025 (108 min)
drama experimental
La illa de les representaciones
Por Philippe Engel
ariel havia d'haver estat la culminació de dues trayectorias entrellaçades. El director argentino Matías Piñeiro, que porta una década jugant con las comedias femeninas de Shakespeare con una serie de películas encantadoras en la paraula es la música que arrossega las imágenes, y la de Lois Patiño, cineasta avantguardista eminentemente visual, poética retratista de las fuerzas de la naturaleza con los estudios de la seva Galicia. natal. Junts ja van portar a cap, a les màgiques Açores, el curt Sicorax (2021), preludio de esta aventura de Ariel, que finalmente ha escrito y dirigit el gallec en solitario. Això podría explicar una cierta sensación de desequilibrio.
Los actrius d''Ariel'
Continúa estando la argentina Agustina Muñoz y los juegos metashakespearians de Piñeiro, entre la imagen, la fotografía magnética de Ió de Sosa, oscilando entre la psicodèlia psicotròpica y el surrealismo amable que respira los paisajes de la arxipèlag lusità. A Muñoz, que fa de si mateixa, li dona la réplica de Irene Escolar, una Ariel que ya no recorda a l'actriu que la interpreta, ja que en esta illa onírica, todos los personajes de Shakespeare campen al su aire sense ser conscients de ser-ho, una ambiciosa ocurrencia per a la cual Patiño encara no está a la altura del bardo de Buenos Aires. Hola ha una gràcia en les “shakespereadas” de Piñeiro, de rosalinda (2011) un Isabela (2020), que aquí no ha arribat a la seva plenitud, malgrat la poètica aclaparadora dels seus més planes subjugadors.
Anaconda (★★★✩✩)
Dirección: Tom Gormican
Intérpretes: Paul Rudd, Jack Black, Steve Zahn, Thandiwe Newton
Producción: EUA, 2025 (100 minutos). Comedia
Un forasenyat 'porter-remake'
Por J. Batlle
Después de la gran gresca que, con la complicidad de un Nicolas Cage autoparòdic, ens va regalar a El insuportable pes d'un talento descomunalTom Gormican reincideix en la comèdia metalingüística en una otra peripècia boja on tot remet el mateix cinema, particularment al cinema popular per a consumidors compulsius de crispetes. Els protagonistas, dos friquis de categoria, se proponen rodar un remake Anacondala epopeya amazónica realizada por Luis Llosa en 1997, als mateixos escenarioris de la acción i amb menys recursos económicos que Roger Corman a la seva producción más barata.
Jack Black y su compañía en 'Anaconda'
Como era de esperar, la película está esquitxada de situaciones catastróficas, gags de vores inspirados en momentos tan inesperados con la trobada fortuita, en ple riu, con un otro equipo de rodatge que también está fent, visiblement amb més pressupost, un remake Anaconda. La fiesta es tan sencilla con un motivo divertido y recomanable. La condueixen con entusiasmo Paul Rudd y un Jack Black a la seva salsa, que fa una conscienciosa fusión de sus personajes de rey kong (el cineasta que filma, filma i continua filmant sense temor del peligro) i Rebobina, sisplau (en copias fabricadas casolanes de clàssics del setè arte).
Eloy de la Iglesia, adicto al cine (★★★✩✩)
Dirección: Gaizka Urresti
Producción: España, 2025 (95 min)
Documental
Becs, quinquis i pel·lícules
Por P. Engel
El cine de Eloy de la Iglesia només es pot comptar en orden cronológico, ya que la seva vida i les seves pel·lícules eren indisociables. Va començar con una película infantil (Fantasía…3), pero no va trigar a destacar amb obres de culte (La setmana de l'assassí), sense amagar la seva condició d'homosexual (Els plaers ocults), comunista incòmode per al partit (El diputat) o, per descomptat, heroïnòman: les xutades d'el pico anaven en serio.
Així, recorrent als testimonis d'una vintena de personalitats –José Sacristán, Antonio Hens, Ángel Pardo, Fernando Guillén Cuervo…– que li van conèixer més o menys bé, i amb un muntatge d'imatges entre curiós i audaç on les cites de les pel·lícules poden actuar com punt d'exclamació d'algunes. Declaraciones, Gaizka Urresti reivindica la figura de nuestro Fassbinder o el nuestro Pasolini, y resucita algunos debates que creen periclitats con las contradicciones de un cine político elitista (Godard) davant la capacitat d'omplir sales d'un De la Iglesia no menys crític amb el sistema. Els francesos ja van reivindicar la seva figura amb una retrospectiva en la Cinematheque, així que és probable que ja estigui tot dit. Pero el título de este documental ens recorda irónicamente que, si la adicción a la heroína del cineasta va copar tants titulares, puede haber arribado por fi el momento de fijarnos en su cine más enllà de la veritat que transmeten los seus personajes, redescobrint les seves pel·lícules com a tals.
